Mouchette in Catalan


Netart – Mouchette
.

Mouchette maneja l’escriptura, el so i el que és visual amb molt humor i perspicàcia. Mouchette, una noia artista de 13 anys que viu a Amsterdam, acull l’internauta i l’introdueix en un món insòlit, desconcertant i poètic. El mateix nom de Mouchette dóna lloc a jocs visuals, com la petita mosca que es passeja per la pantalla, i a múltiples referències, com ara el film homònim de Robert Bresson. Menús sorprenents, no convencionals, enllaços amagats i una estructura en bucles, on és fàcil perdre-s’hi, fan d’aquesta web una seu captivadora. Mouchette és un exemple paradigmàtic de “webitat”. El seu caràcter hipermèdia no caracteritza de cap manera la seva identitat. Tot està aquí construït per a la interactivitat i al seu voltant. L’obra adopta l’aparença d’una pàgina personal com n’hi ha moltes a Internet; però no es tracta de fer-se veure, tot i que proposa a l’interactor de descobrir el seu univers al llarg de diferents títols. Tota la reflexió de Mouchette convergeix envers el problema de la identitat a Internet: Qui som? Qui trobem? Quin tipus de relació desenvolupem amb l’altre? Quina identitat adoptem? Vet aquí algunes qüestions que Mouchette evidencia. Ho podem relacionar amb l’obra d’Annie Abrahams, Being Human; però Mouchette va més lluny perquè res no transparenta d’ella mateixa en cap moment: hom no coneix ni el seu veritable nom, ni la seva nacionalitat, ni la seva edat. Serà només una artista? La pàgina d’acollida presenta cinc informacions que introdueixen cinc títols al costat dels quals hi figura una fotografia.

Mouchette es fonamenta en tres pilars: és una paròdia de les pàgines personals, generalment insípides; s’inscriu en la tradició de l’anonimat, del dubte sobre la identitat, de la confusió entre l’artista i el seu personatge; juga amb l’essència i la cultura compartida de la Xarxa. Si classifiquem Mouchette dins la categoria de “webitat”, és també perquè reflecteix la tendència contemporània de correspondre a una “web-actitud”: les pàgines personals en formen part, els noms manllevats els logins, els avatars: Mouchette és un producte de la cibercultura.

El títol My chaire&Mon sang desenvolupa aquesta problemàtica d’interactivitat comunicacional, subratllant-ne tanmateix els límits. La pantalla està constituïda per la imatge escanejada de la seva cara. Mouchette ens invita a posar la nostra galta contra la seva, a assaborir la seva llengua, a murmurar-li una cançó a l’orella, a endevinar el que s’amaga darrera la seva parpella closa. Digitalitzant la seva cara, la seva boca, el seu ull, és com si ella s’arrambés a la pantalla, darrere el vidre del nostre ordinador, i invita l’internauta a fer el mateix, com si poguessin entrar en contacte. Segons Richard Barbeau, dos tipus de reaccions s’han recollit: pràctiques o simulades: espectadors que han fet realment l’experiència física de l’obra i reaccionen en conseqüència (“és fred”, “té el gust de vidre, de l’electricitat estàtica, de la pols…”, espectadors que expliquen una experiència projectada i no realitzada: “la teva llengua té el gust del pollet, de maduixes, és veritablement deliciós, tan eròtic…”. En aquest segon cas, ens trobem davant la problemàtica d’Internet i del món virtual en general: tota experiència, encara que simulada, és viscuda com una realitat o, pel cap baix, expressada com a tal.

Notem el mateix procediment a Kill my cat o Mouche Morte. En el primer títol, la imatge agressiva d’un gat ocupa la pantalla, enriquida pels crits d’atac de l’animal. Mouchette ens ordena de disparar-li i de seguida ens demana per què l’hem mort amb un to moralitzador infantil. En el segon, un plat ple d’aliments ocupa tot l’espai de la pantalla, per damunt del qual vola una mosca, representada amb un requadre on hi ha escrit “sóc jo”; fent-hi clic, l’internauta la mata i, per tant, mata a Mouchette, que ens demana per què l’hem morta.

Assistim aleshores a un desplaçament dels modes de comunicació tant a nivell de l’emissor, de l’interlocutor com del contingut. A Internet, som qui desitgem ser, i podem construir en cada connexió un nou avatar. L’artista, en aquest cas, s’anomena Mouchette, cosa que no sorprèn ningú, té 13 anys i pretén ser artista. Hom imagina fàcilment que els internautes porten també sobrenoms. La identitat dels dos pols comunicatius és falsa, la comunicació és trucada. Som en un univers on ningú és vertader, en què tota comunicació és il·lusòria, on tota experiència és vana. I tanmateix, si ens fiem de les reaccions dels usuaris, diríem que són reals. El que és virtual és viscut com el simulacre d’un real però en cap cas és contradit com formant part d’una altra realitat. El que és virtual no equival al que és fals, sinó a una altra veritat, desenvolupant aleshores el nostre camp de percepció d’allò que pot ser la realitat.

Mouchette es mou entre la criatura i la morbidesa, el joc de nens i la seriositat; el paroxisme de la paradoxa s’assoleix a Kit de suicide, on s’han d’enviar a Mouchette idees d’objectes a afegir al kit de suïcidi per a nen, a regalar per Nadal. “És una joguina molt nova. Diversos elements que permeten fer una cosa similar a matar-se són agrupats en un petit cofre”. I l’artista ens pregunta: “Quina és la millor manera de suïcidi per a un nen menor de 13 anys?” Aquesta qüestió ens faria estremir si fos veritablement plantejada per un nen. Morbós és també el qüestionari que proposa sobre el film de Robert Bresson en el qual ella s’assimila al personatge, el nom del qual porta, abordant la violació, el suïcidi, la mort, la soledat.

De manera més lleugera, integra la realitat adulta al món de la infantesa amb Un pénis à rayure? La nostra pantalla es veu envaïda per peluix escanejats que ha modificat afegint ulls, el seu nom, però també atributs sexuals (un penis a ratlles i una boca suggeridora), trencant violentament amb l’univers compost que esdevé immediatament més greu. Incest, violació, mort, suïcidi, l’univers acolorit i joiós de Mouchette és menys descurat que l’imaginat per un nen de 13 anys. Però l’artista desdramatitza la imatge qüestionant-nos sobre els elements agrupats: “Us heu adonat dels elements manipulats? Quins?”, de manera semblant al joc de “trobar els errors” de les revistes infantils.

L’obra de Mouchette, tot i que lúdica, ens porta a un realitat tan aviat crua com ingènua; és viscuda pels internautes de manera empírica, assimilant perfectament dos modes oposats, real i virtual, sense que entrin mai en contradicció. Mouchette és una mirada crítica i irònica sobre la realitat actual d’allò que és virtual, jugant constantment amb les possibilitats i els límits d’Internet.

Referències:
http://www.mouchette.org/http://www.filmref.com/directors/
dirpages/bresson.html#mouchette

http://drivedrive.com/mouchette/
censored.html

http://www.nettime.org/Lists-Archives/nettime-l-0403/msg00101.html
Estudi i recopilació Joan Campàs Montaner, 2001-2002



Comments are closed.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.